Des de quan els valencians són valencians?

Portada del libro de Editorial Afers.
image-330437
Vicent Baydal.

Investigador, escriptor i professor d’Història Medival i

professor d’Historia del Dret en la Universitat Pompeu Fabra.

 

Ser valencià no és una altra cosa que sentir-se valencià, pertànyer a una comunitat de gent arrelada a un territori i una determinada col·lectivitat, definits com a valencians per la història i una memòria comuna. Però quan començà això a passar? En quin moment es configuraren eixe territori i eixa col·lectivitat units per una història i una consciència pròpia?

En març de 1586 Diego Hidalgo, mestre de l’orde castellà de Calatrava, trameté un informe a Felip II. Li havien encarregat trobar en el regne de València un equivalent a la categoria social dels hijosdalgo castellans, és a dir, els nobles de sang obligats a servir militarment al rei però exempts de pagar qualsevol impost. El mestre hagué de declarar la seua perplexitat davant del que veia, ja que en el territori valencià tothom estava obligat a pagar: “en este reyno así ciudadanos como cavalleros, como nobles, no son esentos de las imposiciones comunes”. Unes elits que contribuïen fiscalment, cosa estranya per a un castellà. Però, a més a més, també informava que els impostos principals estaven controlats per la Diputació del General o Generalitat, que els administrava per tal que es gastaren exclusivament en el que interessava al conjunt dels valencians, és a dir, en la defensa del regne i en el que establien els furs aprovats per les Corts: “hay en este reyno un drecho que se llama el general, el qual pagan todos, que se arrienda en sesenta y cinco y aun setenta mil ducados, las quales cantidades se gastan en deffensa del reyno; para administración desta hazienda de tres en tres años se comete a seys hombres, que llaman diputados, para que la gasten conforme a los fueros que esta administración tiene hechos en Cortes”.

Portada
image-330438

Per a reblar el clau, Hidalgo observava que la comunitat política del Regne de València, conformada pels tres estaments, estava fortament compactada i  tractava de governar el país a través de les Corts, un fòrum que servia per a resoldre els greuges comesos per la monarquia: “en este reyno hay tres braços, que llaman tanbién estamentos, los quales son el reyno, y los que juntamente con el rey concurren para Cortes, y por sí se juntan para tratar cosas concernientes al govierno del reyno, como es para tratar con su magestat quando les quiebran algún fuero”. En darrer terme, arribava a la conclusió que no hi havia cap equivalent estricte als hijosdalgo, ja que la categoria de cavaller, per exemple, que seria la més semblant, mostrava massa mobilitat social, cosa que no concordava amb la noblesa hereditària castellana: “cavalleros hay deçendientes de gente baxa y aun aora soy cierto que se dará la cavallería a un hijo de un cordonero, y aun se ha dado a otros cuyos agüelos fueron baxa gente”.

En definitiva, l’estranyesa mostrada per un castellà de finals del segle XVI davant la major solidaritat i mobilitat de l’estructura social valenciana era conseqüència d’una diferència real amb la societat castellana. Castella i València eren distintes. I això era fruit, entre altres coses, del particular procés de configuració política, jurídica i identitària que s’havia produït molt abans, entre el naixement del Regne de València en 1238, després de la conquesta de Jaume I, i la dècada de 1360, moment en què les Corts valencianes es consolidaren plenament com a institució política i aparegué la Generalitat com a òrgan de gestió fiscal mancomunada. És precisament el període que aborde en el meu darrer llibre, Els valencians, des de quan són valencians? (Afers, 2016), amb una atenció especial al procés de formació de la consciència col·lectiva valenciana de la qual som hereus els valencians actuals.

Regne, furs i estaments

La decisió presa per Jaume I en 1238 de conformar un nou regne, des de Benifassà fins a Biar, no tenia res de patriòtic. Era, simplement i planerament, un acte que beneficiava el seu propi poder. Amb un extens codi legislatiu, els Costums de València –després anomenats Furs–, confeccionat per la seua cancelleria i que recollia l’esperit del dret romà imperial, en què la figura del monarca era la central, podria governar el nou territori conquerit amb molta més autoritat que no en els vells dominis d’Aragó i Catalunya. La realitat, però, era molt diferent a la de l’època romana, en què ningú s’atrevia a tossir a l’emperador. Per contra, la societat del segle XIII s’organitzava políticament en tres estaments sovint a sarpa a la grenya amb el mateix monarca: el reial, conformat per les ciutats i viles que li pertanyien directament, l’eclesiàstic, amb els senyorius dels prelats i els ordes militars com l’Hospital o el Temple, i el nobiliari, amb una elit aristocràtica i una munió de cavallers mitjans i menuts. I en el cas del Regne de València l’estament nobiliari, amb una important majoria d’elements aragonesos, es mostrà contrari des de l’inici a aquells furs promulgats per Jaume I, ja que en els seus dominis pretenien aplicar les seues pròpies lleis, els Furs de Saragossa o d’Aragó, que protegien amb molta més força el poder dels senyors davant del monarca.

Així les coses, tot i les intencions inicials del rei conqueridor, la situació unes poques dècades després era la d’un país dividit: a banda dels termes de població i llei musulmana, hi havia una part del regne regida pels Furs d’Aragó, pertanyent sobretot a la noblesa, i una altra pels Furs de València, pertanyent sobretot al monarca, independentment de l’origen poblacional dels seus habitants, barrejats en proporcions diverses en funció de la localitat però que conformaven un total aproximat d’un 60-65% de catalans i un 30-35% d’aragonesos. Això provocà la configuració de dos grans pols polítics: els partidaris dels furs aragonesos, amb la major part de l’estament nobiliari darrere, i els partidaris dels furs valencians, amb el suport de la major part de l’estament reial, encapçalat per la ciutat de València i les principals viles del monarca, com ara Xàtiva, Morella, Castelló de la Plana, Morvedre o Alzira. La intensa lluita entre ambdós s’allargà durant diverses generacions, fins a 1330, i durant aquell llarg període marcà totalment no només les relacions polítiques i institucionals del regne, sinó també la configuració dels processos identitaris.

 En 1261 començà oficialment el conflicte, quan Jaume I tractà de promulgar els Furs de València com a llei del regne de manera solemne en les primeres Corts valencianes i la noblesa aragonesa el deixà amb la paraula a la boca i abandonà la reunió. A partir de llavors les mateixes Corts quedaren deslegitimades com a òrgan de govern en tant que la noblesa no hi participava activament i, més encara, el conflicte no amainà sinó que arribà a la guerra oberta entre els nobles d’origen aragonés i els nuclis reials valencians en la dècada de 1280. Amb Jaume II, des de 1291 s’arribà a un cert equilibri: oficialment els Furs de València eren l’única llei del regne i també s’incorporaren a la governació d’Oriola, conquerida entre 1296 i 1304, però la realitat era que en la part septentrional del territori la mitat dels senyorius continuaven regint-se pels Furs d’Aragó. Al remat, no fou fins a 1330, ja en el regnat d’Alfons el Benigne, quan, després de múltiples lluites, baralles i conflictes, s’arribà a un acord: els nobles i cavallers partidaris dels furs aragonesos renunciaven a ells a canvi de la introducció d’una sèrie de canvis en els furs valencians, que passaven a atorgar-los importants quotes de poder. S’iniciava així una nova època en què, per fi, els Furs de València eren la llei principal i hegemònica del regne.

Una identitat nova i inclusiva

Tot aquell procés tingué, evidentment, conseqüències identitàries. Per contraposició als aragonesos i en defensa de les lleis valencianes, l’estament reial constituí un grup unit i compacte que en vespres de 1330 es considerava diferent dels nobles i cavallers “axí catalans com aragonesos”. Per tant, la identitat valenciana nasqué en un primer moment al si de la ciutat de València i la resta de viles reials, però fins a aquella data no trobarem cap document que utilitze el concepte de “valencià” per a referir-se al conjunt d’habitants del regne, del Sénia al Segura. La raó, probablement, cal trobar-la en aquella enorme bretxa política que havia dividit greument el regne per una qüestió jurídica que, al capdavall, era una lluita entre els estaments i el rei pel repartiment del poder. Seria a partir de la unió foral, en canvi, quan apareixerien dos idees noves que anirien estenent-se a partir de llavors: la del “General”, per a referir-se al subjecte polític que conformaven els tres estaments del regne, ara, per primera vegada, amb possibilitats d’unir-se, i la dels “valencians”, vinculada al gentilici territorial que rebia aquell nou subjecte polític, ben present en els discursos legitimadors de revoltes com les de Francesc de Vinatea en 1331 o de la Unió en 1347.

En definitiva, si bé amb anterioritat a la dècada de 1330 els aragonesos ja s’anomenaven a si mateixos aragonesos i els catalans es consideraven igualment catalans, els valencians, per contra, recorrien sempre a circumloquis com ara “habitadors del Regne de València”, “regnícols”, “los del regne”, etc. Poc després de produir-se l’extensió dels Furs de València a tot el territori, en canvi, veiem aparéixer les primeres mencions als “valencians” entesos com la comunitat política del Regne de València i, també, com tots aquells nascuts dins de les seues fronteres, fóra quina fóra la seua procedència, majoritàriament de Catalunya i d’Aragó. Per tant, aquella era una consciència col·lectiva aplicada per primera vegada al conjunt del territori valencià i que no era, en conseqüència, una forma menor, particularista o regional d’identitats prèvies, com la catalana o l’aragonesa, sinó una concepció totalment nova i inclusiva. A eixe fenomen, a més a més, ajudaria considerablement l’accelerat procés de desenvolupament de les Corts del regne –i de la Diputació del General emanada d’elles– entre 1330 i 1365, en estreta connexió amb les continuades guerres que els valencians mantingueren successivament amb els genovesos, els marínides nord-africans i, finalment, els castellans.

 Així, tota una generació de valencians començà a adherir-se a aquella nova identitat, sense haver de renunciar a les seues arrels catalanes o aragoneses. Arnau de Valleriola, per exemple, el principal banquer valencià del segle XIV, era nét d’una família procedent d’un llogaret proper a Berga, però ell havia crescut a la ciutat de València, son pare havia sigut membre del Consell municipal i ell mateix n’arribaria a ser jurat, al mateix temps que desplegava nombrosos negocis de tota classe al llarg del regne, als quals devia la seua fortuna. Sent conscient dels seus orígens catalans, doncs, devia contemplar amb molts bons ulls aquella nova valencianitat que anava estenent-se. El mateix passaria, segurament, entre els aragonesos. El cavaller Aznar Pardo, per exemple, tenia la casa pairal en el senyoriu de la Casta, en el regne d’Aragó, i era alcaid d’Eslida, un municipi valencià de població predominantment aragonesa. Alhora, tanmateix, també exercí com a batle general i governador del Regne de València en la dècada de 1380, participà activament en les bandositats que es produïren en el Cap i Casal i el seu fill, Pedro Pardo, fou diputat de la Generalitat, es casà amb la baronessa d’Albaida, Carrossa de Vilaragut, i s’integrà plenament en la vida cultural de l’època, arribant a encarregar la traducció al valencià de Los dotze treballs de Hèrcules. No és d’estranyar, doncs, que durant el segle XV els valencians mostraren una identitat col·lectiva molt potent al si de la Corona d’Aragó, tot i que en contextos internacionals se’ls continuara considerant de vegades catalans o aragonesos fins a començaments del XVI.

Valencians des de fa més de 650 anys

La consciència medieval de valencianitat tenia poc a vore amb l’actual. No estava associada a elements que la majoria de valencians de hui en dia considerarien plenament vinculats a la identitat valenciana, com l’arròs, les Falles, els Moros i Cristians o el manteniment d’una producció musical i literària pròpia. Aleshores, sentir-se valencià estava més prompte vinculat als beneficis que podien generar els Furs de València o la pertinença a un territori que es governava amb unes institucions pròpies i defenia, consegüentment, els interessos dels seus habitants. Tanmateix, aquella consciència comunitària configurada entre els segles XIII i XIV sí que està en l’origen de l’actual identitat valenciana d’una manera o d’una altra, bàsicament per dos raons. D’un costat, perquè fou la primera vegada que s’aplicà sobre un territori que era pràcticament el mateix que l’actual, del Sénia al Segura, amb unes lleus modificacions interiors. D’un altre costat, perquè fou a partir de llavors quan es començà a construir una memòria històrica que ha perdurat fins a l’actualitat, amb les transformacions pròpies de cada època, entorn de la idea dels valencians com una col·lectivitat amb uns trets i uns interessos comuns.

Els primers annalistes valencians del segle XIV, els dietaristes del XV, els cronistes i estudiosos posteriors com Beuter, Viciana, Escolano o Cavanilles, i els historiadors i tractadistes contemporanis, de Boix a Furió passant per Llorente i Fuster, tots ells, centraren el seu treball de memòria i psicologia col·lectiva en la societat valenciana, entesa com la comunitat imaginada o real que habita el territori valencià. I no per pur caprici sinó com a reflex d’una potent consciència identitària que en els seus trets més bàsics cristal·litzà ara fa més de 650 anys, entre les dècades de 1330 i 1360. Des d’aquell moment els valencians –els habitants d’un territori com l’actual– passàrem a considerar-nos valencians.

(Agraïm a l’autor i Editorial Afers pel extracte del llibre ‘Els valencians, des de quan són valencians?’)


Leave a Reply

Your email address will not be published.