Carles Mulet sobre la mort de Rita Barberá

Carles Mulet, senador de Compromís. 1.
image-436413
Dimarts passat, res més començar el ple del Senat, passat el temps prudencial, no vaig poder evitar tirar la vista arrere en l’hemicicle i veure si havia vingut Rita. No, estava, i òbviament vaig fer el comentari en les xarxes socials sobre la seua absència, la qual havia estat des de l’esclat de l’escàndol que la va acompanyar, un tema recurrent. Els comentaris jocosos es van multiplicar.

El dimecres, a les vuit del matí ja en el despatx del Senat, estava repassant la intervenció que em tocava tenir des de la tribuna, per a defensar les meues esmenes a la moció del PP sobre l’economia social, on bona part de la curtíssima intervenció que em deixaven ( així és la vida en el Grup Mixt), la usava per a relacionar l’economia social amb com la pot entendre el PP, traçant amb brotxa grossa relacions directes amb el pitufeo; el tema estava candent després de la declaració davant Conde Pumpido de la senadora.

Deu minuts abans del ple, ja arreplegant trastos per a baixar a l’hemicicle, em criden des del despatx contigu (o em diuen, el pladur ja sabeu com és) , que la tv estava anunciant l’infart de Rita Barberá, és un moment de desconcert, pose la televisió del despatx a mitja veu mentre m’apresse a modificar la intervenció ( els que som dolents per a improvisar som així), esborre els comentaris del dia anterior en les xarxes per entendre que podrien estar fora de lloc, i m’apresse a escriure (sincerament) a desitjar a aquesta senyora que es recupere el més ràpid possible. Disposat a baixar ja, en anar a tancar la televisió veig que ja parlen de la seua defunció.

El passadís de la quarta planta (que mai compartim amb Barberá) és un terratrèmol, la gent va arribant o eixint dels seus despatx amb cara de circumstàncies, no es pot assimilar la notícia. El desconcert és màxim. Diuen que la Maula i la Junta de Portaveus estan reunides davant un fet de tal impacte.
Baixem a l’hemicicle… i grupets, premsa en el hall esperant a veure què passa, es comenta es va a proposar un minut del silenci, i els telèfons mòbils no han parat de vibrar, de gent que ens mana missatges, de sorpresa, alguns molt incorrectes, uns altres de curiositat per saber què estava passant. Les notícies que arriben del Congrés sobre l’absència de Podemos en el minut de silenci incendia les xarxes, preguntem què han fet els nostres, els quatre diputats de Compromís, no per seguir els seus passos, sinó per estar tranquils ( tampoc teníem dubtes, però estem encara al·lucinant, i necessitàvem missatges del món exterior).

Entra la Maula, i el President, anuncia la defunció i demana el minut de silenci, tots ens posem dempeus i tots estan pendents de l’absència dels senadors de Podemos, que finalment entren començat el minut i ocupen el seu escó. Passa el minut, ens asseiem en silenci, i el PP comença a aplaudir entusiastament, solament ells i algun satèl·lit, i tornen a alçar-se amb cara de pena… no puc evitar dir que són uns hipòcrites.

Comencen per les xarxes a caure garrotades a tort i a dret, hi ha qui m’enlletgeix que ara siga políticament correcte per donar el condol a l’entorn de la senadora i lamentar la seua mort, mentre dirigents de PP i mitjans de dreta extrema ens acusen de ser poc més que hienes despietades que hem propiciat aquest final.

La meua relació personal amb Rita ha sigut nul·la, mai hem entrecreuat mitja frase com sí he pogut fer amb qualsevol senador d’altres formacions, especialment del PP; perquè ja se sap que és el que més abunda en la Cambra Alta. La primera vegada que la vaig tenir cara a cara va ser en les Corts Valencianes el dia que ens van nomenar a tots dos, junt a Fabra, Lerma, Lima i Cresol, senadors de designació autonòmica. Eixe dia tots ens saludem i felicitem, excepte ella. Va irrompre en la sala mentre estàvem parlant apartats de la gentada Pilar Lima i jo, li va saludar efusivament a ella, amb besades incloses, vaig fer el gest de salutació, sense més, ( sense pretensió de cap bes, no sóc gens de contacte físic), i em va arrear no recorde quin frase desagradable tipus ” a tu no” (això és una cobra?), amb un gest de menyspreu i superioritat que em va desconcertar. Mai havíem coincidit en cap àmbit, ni podia tenir cap ressentiment personal. El ” lleig” li’l vaig retornar en després , en públic, quan en arreplegar a l’acta, vaig donar la mà o besos a la resta de senadors excepte a ella, i açò ja davant les càmeres.

Ací va començar la relació. Després en passadissos o llocs de coincidència era de les persones que evitava no ja la salutació, sinó la mirada directament.

Compromís sabíem que entràvem per primera vegada en una càmera silenciosa, invisible per a la ciutadania, i estant completament sols, seria molt difícil fer sentir el nostre treball, i hom que és de caràcter bel·ligerant, entre proposta i proposta, garrotada , especialment al PP. Vaig ser crític per la inactivitat d’Alberto Fabra i de Rita Barberá, i pels senadors del PP d’elecció directa, no vaig escatimar recursos per a posar-los en la picota; ja que eren el paradigma del retir de polítics vinguts a menys col·locats en el cementeri d’elefants; després de perdre la Generalitat i l’ajuntament respectivament, al Senat a descansar, i per tot l’historial de corrupció i mala gestió del seu partit.
Sobre Barberá comencen a irrompre casos que aveïnen complicacions judicials; per no complir la llei de Memòria Històrica, el jutjat mirant les factures del Ritaleaks, fins que va esclatar el cas Taula.

Des d’eixe moment vam ser especialment crítics, no escatimem ocasió per a disparar l’artilleria, sempre remarcant que no estàvem prejutjant res, però que simplement el fet de la inactivitat política, unida a les llargues ombres de sospita no únicament en aquest cas sinó en pràcticament tots els de corrupció que existien a València ( factura del Ritaleaks, Formula 1, Imelsa, Emarsa…etc) l’ombra de la totpoderosa exalcaldesa estava present. Vaig ser bel·ligerant com vaig ser en el seu moment amb Carlos Fabra, sense treva, crítica política, per la mala praxi política ( des del Cabanyal, al caloret, passant per les burles des de la balconada l’ajuntament als familiars dels morts de l’accident del metre de València) i també per tot el que estava aflorant ( les converses gravades a la regidora a Alcon, les factures de luxe i abús carregades a l’ajuntament…etc).

I el seu cas es va complicar, fins al punt per tots sabuts; la seua eixida estrepitosa del grup en el Senat del PP i la seua arribada al Mixt; açò ens posava a nosaltres en el punt de mira, els seus principals adversaris polítics, ara la rebíem en el grup. I vam dir tot el que havíem de dir, i continuem amb el tema. Podem tirar mà d’hemeroteca; la crítica ha estat contínua, incansable, però sense passar mai els límits del personal.

El PP que els últims mesos li va fer el buit, va intentar marcar distàncies i fer del cas del PP de València ( TOT el grup municipal menys un regidor despistat, equip tècnic…etc, ) , de tot el PP imputat, distanciar-se , i volent deixar a Barberá com a cap de turc. Últims dies de solitud, de menyspreu i buit dels seus ( la nostra actitud ha sigut la mateixa estant aquesta senyora en el grup del PP com en el Mixt, estant cridada a declarar, o el dia després de ser nomenada senadora). Ahir eixe PP que la va abandonar a la seua sort, i ens la va deixar en el Mixt amb tot el que açò implicava per a nosaltres i per a ella, semblava ahir que poguera netejar el seu remordiment amb aplaudiments i actes de planyideres; nosaltres en l’últim o penúltim ple, dèiem ja, i així consta en acta i en vídeos, que no estàvem davant el cas Barberá, sinó davant el cas PP, i açò els coïa. Ahir, el PP, ens volia imputar a l’oposició, i a la premsa, com a autors del dany causat davant aquesta persona.

La hipocresia humana no té límits, i la mort sembla que acabe netejant l’historial de les persones, que ens hàgem de menjar les paraules, opinions o fets, que s’haja de fer esborrall amb el passat i santificar a les persones.

La mort ens horroritza a tots, el sofriment de les persones no pot més que produir-nos empatia i solidaritat, però sense perdre perspectives, sense obviar els fets. Sense blanquejar la memòria de ningú; greuges, males formes, sospites.

La desaparició de Barberá no pot deixar-nos indiferents a ningú. Per a bé o per a malament, ha sigut tot un símbol, del seu partit, de la seua manera de governar, d’una època concreta que segurament s’estudiarà sempre. Veure com, qui ha sigut totpoderosa acaba els seus dies d’una manera tan tràgica, no és gratificant per a ningú; ara queden les llacunes i les ombres.

No em tocarà a mi netejar i exaltar la seua memòria, ni rectificar cap afirmació feta en el seu moment. Però no m’agrada que la gent es morga, que desaparega, i molt menys quan s’entén que pot tenir per a bé o per a mal comptes pendents, per a resoldre dubtes sobre les seues actuacions, i el que és més important, quan per simple estadística, et queda bona vida per davant.

Llàgrimes de cocodril dels qui la van deixar a l’estacada, volent tirar-li a una persona la manera d’actuar de tot un grup. Per la meua banda, com ja vaig dir, si no suporte el dolor animal, com he de voler el sofriment humà?. El sofriment alié m’afecta, em fa empatizar, però tampoc em desactiva, i m’obliga a ser igualment contundent però mesurar molt més els meus límits en la meua incontinència verbal, més escrita que vocal.

No sé si aterreix la mort, més aviat no l’entenc, no l’assimile, i no li la desitge a ningú. Per açò, ahir vam mostrar condolences, al seu entorn, i de la mateixa manera que m’haguera agradat que “els meus companys de treball” hagueren tingut amb mi el respecte institucional si haguera mort jo, crec que ahir vam estar on tocava, sense sobreactuar ni ser hipòcrites, sense renegar a res , sense sobreactuar, sense més.

El temps, ja ens podrà a cadascú en el seu lloc.

Carles Mulet
Senador territorial de Compromís


Leave a Reply

Your email address will not be published.