Carles Cano, mantenedor de la Fallera Mayor Infantil de Valencia

Carles Cano ha dedicado un discurso muy personal y entrañable a Sofía Soler Casas, Fallera Mayor Infantil de Valencia y a su Corte de Honor. Carles ha destacado que Sofía es una Fallera Mayor de Valencia “histórica” por ser la primera Fallera Mayor de Valencia que procede de una comisión de Quart de Poblet y ha recalcado de la figura de Sofía su amor por la fiesta, con entrañables anécdotas como “Tu què vols ser de major?”, a la qual contestaves invariablement: “Fallera Major i metgessa”. En agradecimiento a su intervención, Carles Cano ha recibido el Bunyol d’Or Honorifico de las manos de Sofía Soler Casas, Fallera Mayor Infantil de Valencia.Fotografías: Armando Romero
ARF_3386
image-312369

Molt Excel·lent president de les Corts Valencianes, Enric Morera; Excel·lentíssim senyor alcalde de València, Joan Ribó; Il·lustríssim Regidor de Cultura Festiva, Pere Fuset; Fallera Major Infantil de València i Cort d’Honor; digníssimes autoritats; fallers, falleres; xiquets i xiquetes, bona nit.

Estic ben orgullós d’estar ací, fent l’exaltació de la Fallera Major Infantil, vestit a l’antiga. Ja sé que no és costum que el mantenidor vaja així, però em feia il·lusió tornar a posar-me un vestit que vaig portar moltes vegades quan era jove i ballava i cantava en un grup de danses, i un trage com este em va fer conéixer a mi, un xaval de poble, diversos països del món tals com el Japó, Rússia, Alemanya, França o Grècia, i la nostra terra de dalt a baix. En aquella època em queia millor que ara, que semble un poc abotifarradet, però continue estant-li molt agraït a esta indumentària. Si no fóra perquè ja és una miqueta tard, us ballaria una jota o un fandango, perquè no penseu que ho dic per dir.

Mireu, este acte es diu l’exaltació, és una paraula curiosa que ve d’un adjectiu: alt, i d’un verb: exaltar. Hi ha una diferència molt menuda entre exaltar i exaltar-se, a penes eixa partícula reflexiva, eixe pronom: se. Exaltar és elevar en rang, en categoria, algú, posar en alt, en este cas una xiqueta, a la condició de Fallera Major Infantil de València; i exaltar-se és enfervorir-se, inflamar-se deixar-se portar per una passió, i té moltes vegades una connotació negativa. I, encara que pense fer un discurs apassionat, espere no exaltar-me massa i que demà el titular de la premsa no siga: “Un exaltat exalta la fallera major infantil de València”. No. Bé, dit açò, anem a l’assumpte.

Jo crec que les Falles del 2016 seran unes Falles que faran història per moltes raons. La primera, perquè enguany ens toca que la Unesco, Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Diversificació, la Ciència i la Cultura, incloga en la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat, en l’apartat de Festes i Tradicions, la festa del foc per excel·lència, la nostra festa, les Falles. I no únicament pels monuments, que són espectaculars, sinó per tot el que la festa és i significa des del punt de vista social, econòmic i cultural. Anem a creuar tots els dits (no tots els dits, que és difícil, sinó tots nosaltres els dits) perquè siga així. És també històric este exercici faller, perquè per primera vegada una xiqueta de fora del Cap i Casal és la Fallera Major Infantil de València, sent nascuda al poble més menut de la Comunitat Valenciana, un poble tan menut que no arriba ni a mig poble: Quart de Poblet. I açò, els meus amics de Quart, que en tinc uns quants i molt bons, saben que ho dic des de l’estima més gran, perquè jo vaig nàixer al costat. Històric també, perquè sentirem la seua veu, la veu dels xiquets, a les Torres de Serrans, i perquè la Fallera Major Infantil de València, a part de ser una preciositat i un encant de dona, és això una dona feta i dreta dotada d’una gran intel·ligència i un fi sentit de l’humor.

Les Falles de 2016 es recordaran per això i per moltes coses més. I el que siguen memorables també depén de tu, Sofia, i de la teua cort. De l’empremta, de la marca que deixeu. I jo crec que aneu a deixar un gran somriure de satisfacció en tots nosaltres perquè això de ser fallera, de ser falleres, ho porteu en la sang; tu en concret, des que vas nàixer que eres fallera de la falla que va fundar el teu iaio, General Asensio-Marqués de Solferit, que, per si algú no li ha quedat clar, és el nom dels carres on està la falla, no els títols del iaio de Sofia, que no és Marqués, ni General (bé, que jo sàpiga), i de la qual falla ta mare i ton pare han estat directius. Si fins i tot m’han dit que vingueres al món cantant el cant de l’estoreta, una estoreta velleta pa la falla de sant Josep…! I als setze dies ja participares en la primera ofrena. I després d’onze anys, ja quasi dotze, has fet realitat el teu somni, ser Fallera Major Infantil de València, ja t’ho creus, no? Has fet un llarg camí des de l’escala de ta casa, on eixies de menuda a saludar els veïns amb el cinturó del barnús col·locat com una banda de fallera plena de xapes i pins, fins ací, al Palau de la Música, on el senyor alcalde t’ha col·locat no una banda de barnús, amb xapes d’Imaginarium, sinó la banda que t’acredita com a Fallera Major Infantil. Des de xicoteta ho tenies clar quan et feien eixa pregunta que sempre se’ls fa als xiquets i que els adults ja podíem canviar: “Tu què vols ser de major?”, a la qual contestaves invariablement: “Fallera Major i metgessa”. Un dels somnis ja l’has complit, per a l’altre encara falta temps, però de segur que, si el desitges tan fort com este, estic convençut que arribaràs a ser forense. A la Fonteta sembla que no t’ho creies, m’han dit que li van a canviar el nom i que ara a la Fonteta li posaran el nom de Teatre dels Somnis, com el camp del Manchester, perquè els del València Bàsquet estan també somiant, que no s’ho creuen. I una cosa molt important que no vull que se m’oblide: compliràs també eixe altre somni llargament acaronat, el de poder dir, i que te senta tot el món: senyor pirotècnic, pot començar la mascletà!

Els teus pares, Ximo i Paqui, i el teu germanet Ferran estan que no ca, que no ca… bé, ho direm fi: que no caben dins d’ells de contents: una artista de l’oboé i de la gimnàstica, bona estudiant i que amb uns ous fregits amb creïlles està més que pagada, encara que si tastares la verdureta i el peix també els posaria contents.

Sé que el teu lema és “Fallera fins a la mort”, i que la teua cançó favorita és aquella d’Antonio Flores: “No dudaría, no dudaría en volver a reír, prometo ver l’alegria” (i ausades que eres l’alegria). Jo crec que els jurats no van dubtar a triar-te perquè eres una gràcia de xiqueta, un cromo, em va dir algú: natural, simpàtica, amable, solidària i bona persona, encara que ordenada, el que es diu ordenada, hum… bé deixem açò. I com que eres tot això, vaig a dedicar-te, a dedicar-vos un conte, que és el que jo sé fer:

Un bon conte sempre té un conflicte, mireu si no la Caputxeta amb el llop, o la Ventafocs amb les germanes i la madrastra, per no parlar de la Blancaneu i la seua madrastra, la de l’espillet, que només vol que carregar-se-la. I ací amb vosaltres, falleretes, també tenim un xicotet conflicte, mireu:

Penseu que d’ací a cent anys es podria contar un conte així:

Fa molts i molts anys, hi havia una vegada una ciutat molt bonica i lluminosa que cada primavera, per celebrar la renovació de la vida i l’acabament del fred i l’hivern, celebrava unes magnífiques festes, en les quals cremaven en forma de monuments de cartó pedra i ninots, tot allò que és roí: els vicis, la corrupció, la maldat, la mala educació, l’enveja, la mentida, la supèrbia… Hi havia en aquelles festes una reina, millor dit, dos reines: una major i una infantil que es triaven entre més de tres-centes agrupacions festeres repartides pels barris de la ciutat i fins i tot de fora de la ciutat. Un jurat, curosament triat per a l’ocasió, escollia, entre aquelles més de tres-centes, les tretze que formarien la Cort, i després, un altre jurat, aquella que seria la màxima representant de la festa durant un any. El segon jurat tenia una faena molt difícil: entre aquelles tretze que eren la flor i nata, i la xocolata i el caramel, havien de triar-ne una, la que ocuparia la cadira d’or i seria la reina de la festa. Els jurats valoraven sobretot, la gràcia, la simpatia, la vivor i la destresa en la llengua de la ciutat, d’aquelles xiquetes, d’aquelles princesetes. I es tornaven bojos examinant, discutint, parlant sobre si esta o esta altra eren més gracioses, més boniques, parlaven amb més art, o eren més espavilades i despertes. I, al remat, després de molt de parlar i fixar-se en les coses grans i en les menudes, es van decidir per una.

L’esclat d’alegria a la casa d’aquella xiqueta va ser fenomenal quan la màxima autoritat de la ciutat li va comunicar que ella havia sigut l’elegida: hi hagué plors, crits, abraçades… tal fou l’escàndol que hagué d’eixir al balcó per a poder parlar; només faltà que llançaren traques i feren un castell de focs artificials enmig del menjador.

Però, penseu ara en les altres dotze xiquetes, aquelles que no havien estat triades. També havien estat esperant la crida del màxim representant de la ciutat. I totes s’havien quedat despagades per no haver sigut les elegides. Quan s’assabentaren de qui era l’escollida, algunes pensaren que potser no era just, que elles eren més altes, o més joves, o tenien els ulls més blaus i els cabells més bonics o que parlaven millor i eren més simpàtiques, o més gracioses, però clar, no ho podien dir: això no quedava bé, no senyor! Però malgrat tot, tenien allà dins aquella espineta clavada.

L’elegida, després de l’eufòria, de l’alegria inicial, com que era una xiqueta molt llesta, pensà en les altres, en les seues dotze companyes i d’immediat es posà en el seu lloc, què hauria passat si ella no haguera estat triada? Segurament també s’hauria quedat despagada, així que el primer que feu va ser reunir-se amb elles, abraçar-les i besar-les a totes i donar-los la confiança que anava a ser una més, i que qualsevol d’elles podia haver estat triada, amb la qual cosa va arrancar suaument aquella espineta que potser a alguna se li havia quedat al cor. I així va ser com amb esta saviesa, simpatia i art, la reina de les festes que es deia Sofia, que, per si no ho sabeu vol dir saviesa, va aconseguir, com moltes vegades havia passat abans, fer un grup d’amigues que passaren un dels anys més divertits i feliços de la seua vida.

I conte contat… no s’ha acabat, perquè acaba de començar (i un aplaudiment si us ha agradat).

Així que espere, Sofia Soler, que, com diu el teu cognom, eres un sol de xiqueta i llesta com tu a soles, que no se t’apuge el càrrec al cap i que amb eixa gràcia que tots diuen que tens i que jo he comprovat, faces honor al teu nom i aconseguisques que el teu regnat siga com el conte: un any ple de felicitat, llum i diversió.

I jo crec que serà fàcil, perquè este any tens una sort esbojarrada, i comptes amb un equip de luxe, una cort d’honor que és això: un honor tindre-les per companyes i amigues, una pinya, com dieu vosaltres amb cançó inclosa: ¿Qué pasará? ¿Qué misterio habrà? Puede ser mi gran noche… Esta és la vostra gran nit, la primera de les que vindran i eixa pinya que feu esta formada per:

IRENE: Que té un somriure capaç de llevar totes les penes, agraïda, simpàtica, amable i que mai protesta de res i que us cuida a totes.

PAULA LÓPEZ: Desperta, intel·ligent, responsable, sempre pendent de les altres i, m’ha dit un pardalet, que és la que millor caràcter té.

MARTA: Un cromo de xiqueta amb eixos ulls preciosos i les pigues tan ben posades, tan ben repartides, que pareixen de mentida, tan alegre, tan dolceta i educada.

CÈLIA MARTÍ: Que és tan divertida que et pixes de riure amb ella, graciosa com ella a soles, xe d’ací a quatre dies la veiem fent monòlegs al Club de la Comèdia. L’alegria de la huerta. Bé et triaren els pares el nom, com la Cèlia de Elena Fortún, una glopada de llibertat en el reprimit món dels anys quaranta i cinquanta a Espanya.

PILAR, O PILU Que és un amor i té un grapat de germanes majors que li fan costat i la volen per com és de simpàtica i natural i espontània.

DARIA: L’elegància feta xiqueta, serieta, tranquil·la, la meua amiga Carme Juan et va descriure com Pocahontas, una princesa, amb eixos ulls de mel.

AMPARO: Un poc timideta, però tan carinyosa i agraïda, i de somriure tan fàcil, tot tendresa.

ALBA: Sempre amb la simpatia i la gràcia per bandera, bromista i amable.

CLAUDIA: Amb Raquel, la més menudeta del grup, tan dolceta, tan dolceta que té els braços de caramel i eixe gegant que tenim tombat al llit del riu, el Gulliver, es volgué quedar un trosset.

PAULA IBÁÑEZ: De Russafa, quasi res porta el diari! La xiqueta que tot ho fa bé, amb el cap ben moblat i organitzat.

RAQUEL: Una preciositat de xiqueta, introvertida i vergonyosa, però amb un secret: té tres premis a la millor actriu infantil de falles i diverses mencions especials a la millor declamació de poemes en valencià. Un diamant en brut de l’escena. Ja parlarem tu i jo de teatre, Raquel.

I CÈLIA GUERRAS: Responsable, pendent de les altres, calmant les amigues del seu sector en l’elecció de la Fonteta, pensant que ella, com que ja havien eixit dos de seu sector, ja no eixiria, va plorar el que no està escrit quan la van nomenar, així que hui, Cèlia, ja no et toca plorar. És tan elegant, que m’han dit que fins i tot fas els besos amb elegància.

Formeu un grup en el qual el jurat valorà especialment que tinguéreu caràcter, que fóreu molt sociables i responsables. Perquè teniu una responsabilitat molt gran: representar la ciutat en el moment en què més ulls estan posades en ella, en un any tan important en què ens juguem molt, on centenars de milers de persones de fora ens visiten i milions ens veuen a través de les televisions i vosaltres sou la imatge infantil de la festa.

Aprendreu moltes coses i veureu moltes altres, i potser no totes siguen bones i boniques, aquelles que no us agraden llanceu-les amb el pensament al foc el dia de la cremà, però el que sí és segur és que tot el que viviu enguany us servirà per a la vida i us quedarà marcat: estar ací, on esteu ara i durant tot l’any, us ensenyarà coses importants, i us dic el mateix que li he dit a Sofia: que no se us apuge el càrrec al cap, sigueu vosaltres mateixes, per això us han triat: senzilles, simpàtiques, responsables, encareu les coses, les dificultats, amb un somriure i, sobretot, sigueu bones persones.

Una de les coses que més m’agrada de les Falles és l’intercanvi generacional, la convivència, la barreja, i la mútua influència entre distintes generacions. Els xiquets i les xiquetes sou l’ànima de la festa, la llavor que fructificarà, creixerà i florirà. Sense vosaltres, la festa no tindria futur, sou la garantia que l’any que ve, i l’altre, i el de més enllà, i d’ací a cinquanta o cent anys, a la ciutat i a molts pobles valencians, i no només ací, també en altres països on hi ha valencians vivint lluny de la seua terra, es plantaran i es cremaran falles en arribar la primavera en un ritus purificador i de renovació, per a celebrar que la vida retorna amb la primavera i tot allò que és vell, caduc, roí, es crema, i comencem de nou, amb noves il·lusions; per això en l’últim acte important de les festes, en la cremà, no ploreu o, si ho feu, ploreu d’alegria, perquè la festa ha acabat, però del caliu de les cendres, com si fóra un au fènix, torna a renàixer i al dia següent ja estan començant les falles de l’any vinent.

Ara sí que va de bo! D’ací a no res teniu la Crida, i les mascletades a la plaça de l’Ajuntament, i l’Exposició del Ninot, i la plantà, i les despertades, i l’Ofrena, i la Nit del foc, i la cremà. Viviu cada instant i regaleu, regaleu-nos, la vostra innocència i els vostres somriures.

Un bes molt gran per a tu, Sofia, i per a totes: Irene, Paula i Paula, Marta, Cèlia i Cèlia, Pilu, Daría, Amparo, Alba, Claudia i Raquel. I molta sort, preciositat


Leave a Reply

Your email address will not be published.